Les primeres notificacions de Figueres es situen als voltants de l’any 943, on es reconeix la vila que s’ha anat estenent als voltants del turó de Sant Pere. L’any 1267, Jaume I de la Corona d’Aragó va concedir furs a la ciutat i va propiciar la seva expansió com a Vila Reial. Al segle XV, se li va concedir la Fira de Santa Creu, fet que va afavorir les transaccions mercantils i el desenvolupament de la ciutat. Al 1659, amb la firma del Tractat dels Pirineus Figueres queda com la primera ciutat més important d’entrada a Catalunya. Al segle XVIII es va construir el castell de Sant Ferran, una fortificació militar que ja preveia alguna possible guerra amb els francesos.
En quan a construcció d’habitatges, podem dir que Figueres era una de les ciutats importants, on hi van ser representats els diferents estils arquitectònics típics de l’època i provinents de la resta d’Europa, com el Barroc, el Neoclàssic i el Modernista. Al 1875, Figueres rep la distinció de “ciutat”, i això serveix per donar una altra embranzida urbanística a l’antiga vila. Les tres obres més importants d’aquesta època són la Rambla, que cobria una part de la riera; el teatre municipal, actual Teatre Museu Dalí; i l’arribada del ferrocarril (1877).
Amb l’arribada del segle XX (repúbliques, dictadures...) Figueres focalitza la seva política cap a la república i el federalisme. La seva fidelitat a la II República durant la Guerra Civil, va provocar que Figueres fos una de les últimes ciutats a caure, però també una de les més bombardejades pels colpistes.
De Figueres en podem destacar onze llocs característics amb els que l’Ajuntament ha creat un itinerari, que formen part del patrimoni del centre històric i amb els quals apreciem com s’han restaurat per a ser conservats i així poder observar l’evolució de la ciutat.
Alguns dels personatges més destacats de la ciutat són: Narcís Monturiol i Estarriol (1819 - Barcelona 1885), la seva fita més important va ser la d’inventar el submarí; Salvador Dalí Domènech (1904 – 1989) pintor, va ser considerat un dels màxims exponents del surrealisme; Mònica Naranjo Carrasco (1974), és el personatge més famós de l’actualitat de la capital alt-empordanesa, cantant i compositora de música pop; José María López Sanfeliu (1952), més conegut com a Kiko Veneno, cantant de flamenc, rumba i pop; Toni Soler (1965) presentador de televisió, ràdio i escriptor, actualment presentador i director de l’exitós “Polònia”.
En quan a construcció d’habitatges, podem dir que Figueres era una de les ciutats importants, on hi van ser representats els diferents estils arquitectònics típics de l’època i provinents de la resta d’Europa, com el Barroc, el Neoclàssic i el Modernista. Al 1875, Figueres rep la distinció de “ciutat”, i això serveix per donar una altra embranzida urbanística a l’antiga vila. Les tres obres més importants d’aquesta època són la Rambla, que cobria una part de la riera; el teatre municipal, actual Teatre Museu Dalí; i l’arribada del ferrocarril (1877).
 |
| Imatge antiga de la Rambla de Figueres |
Amb l’arribada del segle XX (repúbliques, dictadures...) Figueres focalitza la seva política cap a la república i el federalisme. La seva fidelitat a la II República durant la Guerra Civil, va provocar que Figueres fos una de les últimes ciutats a caure, però també una de les més bombardejades pels colpistes.
 | |
| Vista aèria de Figueres |
De Figueres en podem destacar onze llocs característics amb els que l’Ajuntament ha creat un itinerari, que formen part del patrimoni del centre històric i amb els quals apreciem com s’han restaurat per a ser conservats i així poder observar l’evolució de la ciutat.
En primer lloc trobem la Rambla, que cobreix des de l’any 1833 la riera de Galligans. És el punt central de la ciutat i lloc per passejar, veure i ser contemplat. És un espai destacat per cafès i botigues.
Als anys 1917-1918, l’arquitecte municipal Ricard Giralt (Barcelona, 1884-1970) va impulsar la reforma de la Rambla tal com la coneixem ara, i es va completar el 1929 amb la instal·lació de bancs i una font. A l’entorn de la Rambla, les famílies burgeses de la ciutat van construir cases senyorials. N’és característic l’edifici de l’antic Hotel París, que fou el més luxós de la ciutat durant molts anys. Des de 1982 l’edifici és la seu del Museu del Joguet de Catalunya. A la Rambla també hi destaca el monument dedicat l’any 1918 a l’inventor del submarí, Narcís Monturiol (Figueres, 1819 - Barcelona, 1885), obra d’Enric Casanovas. Després de la reforma duta a terme l’any 2002, la Rambla ha recuperat l’ús social i ha esdevingut una plataforma d’esdeveniments firals i usos espontanis.
El segon punt ens situa la plaça de Josep Pla. Antigament havia estat una horta que des de principis del segle XX s’havia utilitzat per fer projeccions de cinema a l’aire lliure a l’estiu. A finals del 1914, Pau Pagès va comprar els terrenys d’aquesta horta per construir-hi una sala de cinema: el Teatre Cinema el Jardí, obra de l’arquitecte Llorenç Ros i Costa, i es va inaugurar l’any 1916. A l’època, era una de les sales més grans de Catalunya. Quan la plaça va ser reformada, l’any 1993, el cinema va desaparèixer. Malgrat tot, l’espai sempre ha mantingut el vincle amb el món de la cultura i per això va rebre el nom de Josep Pla, en commemoració de l’escriptor català; a l’entrada de la plaça, es va dedicar un monument en honor seu.
Al fons, es troben els jardins de Puig Pujades, com a record de l’antic espai enjardinat. En aquest punt, hi ha una interessant escultura dedicada al món del teatre. Una curiositat d’aquesta plaça és que en el subsòl hi ha un refugi de l’època de la Guerra Civil, construït per protegir la població dels bombardejos aeris. Té capacitat per albergar-hi 300 persones.
La plaça Dr. Ernest Vila és el tercer indret, i un punt de connexió entre la ciutat nova i la part més central. Se la coneix popularment com a plaça de la Font Lluminosa, per la font que la caracteritza des de 1965. La font és obra del creador de la famosa Font Màgica de Montjuic, a Barcelona: Carles Buïgas. A més del sortidor, a banda i banda hi ha dues escultures de Frederic Marés que representen el rei Jaume I i el seu cronista, Ramon Muntaner. A l’extrem sud de la plaça hi va haver, des del segle XVI, l’església de Sant Baldiri i, des del segle XVII, l’Hospital de la Caritat, que va ser construït fora de les muralles per tal d’evitar contagis. L’Hospital es va utilitzar molt sovint com a clínica militar, ja que era molt proper al castell de Sant Ferran, i a principis del segle XX, va haver d’atendre els afectats per la gran epidèmia de xarampió, tifus i grip que va obligar a tancar tots els col·legis públics. Durant la Guerra Civil (1936-1939) va ser destinat a hospital militar; l’any 1938 va ser bombardejat, quan encara no se n’havien evacuat els malalts i ferits de guerra. L’edifici va ser definitivament enderrocat l’any 1961. El nom de plaça prové del prestigiós metge Figuerenc, el Dr. Ernest Vila (1884-1960).
El quart lloc característic és la Plaça del Gra. La primera construcció d’aquesta zona va ser el convent dels monjos benedictins de Sant Pere de Rodes l’any 1807; per aquest motiu el lloc va passar a ser conegut com la plaça dels Monjos. El creixement urbà d’aquest sector de la ciutat es va incrementar l’any 1877 amb l’arribada del ferrocarril: la plaça va convertir-se en un punt de pas obligat per anar a l’estació i Figueres es va transformar en una peça clau de tota la indústria i el comerç de la comarca. Tot i l’exaltació que va estendre aquest fet, l’arribada de l’epidèmia de la fil·loxera l’any 1878 va suposar un desastre econòmic per a la comarca.
En el lloc del convent, l’any 1884 es va construir l’Asil Vilallonga i, dos anys més tard, els figuerencs Macau, Roca i Andrés van impulsar el cobriment de la plaça per poder protegir de la pluja el mercat de cereals, que anteriorment s’havia fet a la plaça de l’Ajuntament i a la de les Patates. Van comptar amb el suport de Marià Vilallonga, industrial del ferro, que va regalar el material necessari per fer les 36 columnes de fosa que aguanten la coberta. Així, l’any 1886 es va inaugurar la plaça tal com la coneixem ara i va passar a acollir el mercat de cereals, motiu pel qual va rebre el nom de plaça del Gra. A partir del 1973, l’espai es va destinar de manera definitiva a mercat de fruites i verdures el dimarts, dijous i dissabte. També, en estar cobert, s’ha utilitzat per a diverses celebracions i actes.
El cinquè punt el trobem entre les places de la Palmera i de l’Escorxador. Aquestes dues places van aparèixer a mesura que s’anaven cobrint els diferents trams de la riera Galligans. Quan es va començar a cobrir la Rambla, a partir de 1835, es van canalitzar les fonts d’aigua potable cap a aquesta zona, de manera que es va instal·lar el safareig públic allà on actualment hi roman la delegació d’Hisenda i es va construir l’escorxador municipal, inaugurat l’any 1846, que va ser la primera construcció que hi va haver en aquesta zona de la ciutat. L’edifici actual va ser projectat per l’arquitecte Josep Azemar entre els anys 1904 i 1907 i és un dels més destacats del Modernisme català. Aquest nou escorxador, més ampli i modern, es va fer per tal d’abastir la demanda més gran d’una Figueres en creixement. Va funcionar com a tal fins a l’any 1976 i, des de 1991, l’espai alberga la seu de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà.
També a principis del segle XX es va cobrir la riera i les places quedaren finalment configurades. Els actuals edificis de Caixa Catalunya i del col·legi Josep Pallach van ser adoberies quan la riera encara estava al descobert. En direcció a la Rambla, a l’entorn de la plaça de la Palmera, es pot observar la casa de l’adolescència de Salvador Dalí o casa Mas i Roger, de 1910, que configura la façana oest de la plaça, rere la palmera, replantada el 1977 en record de l’original, procedent d’un hort de la zona.
El sisè punt el trobem entre els carrers Ample i Joan Maragall. La confluència del carrer Joan Maragall, anomenat així des de 1917, amb el carrer Ample, un dels que delimitaven el perímetre de les muralles, marcava la zona est de la Figueres medieval. L’actual carrer Joan Maragall s’anomenava carrer de la Presó, en al·lusió al penal que, des de 1579, s’ubicava en aquest indret. El 1914, però, es va inaugurar la presó que es va situar a l’extrem sud del carrer Sant Pau i, des d’aleshores, no queda res d’aquell presidi medieval. L’espai correspon a l’edifici
obra de l’arquitecte Joaquim Masramon, que ara és seu de l’Arxiu Municipal i abans havia estat la Biblioteca Popular Carles Fages de Climent.
De les edificacions del carrer cal esmentar l’edifici del Casino Menestral Figuerenc, institució de caràcter popular i republicà creada el 1856, i que s’havia ubicat en diversos emplaçaments fins que, l’any 1875, es va traslladar al carrer Ample, a l’edifici singular que fa cantonada amb el carrer Peralada. L’edifici actual va ser projectat l’any 1904 per Josep Bori Gensana.
A l’altre cap del carrer Ample, al carrer Monturiol número 6, trobem la casa natal de Salvador Dalí. La família Dalí ocupà fins a l’any 1912 un dels baixos i l’entresòl d’aquesta finca com a residència i despatx per a l’exercici de la professió notarial del pare de l’artista. Posteriorment, es desplaçaren a la casa del costat oest de la plaça de la Palmera, on Salvador Dalí realitzà els primers dibuixos dels se’n té constància.
El setè lloc és l’anomenada plaça de les Patates. Aquest emplaçament es va començar a configurar l’any 1817, ja que anteriorment l’espai estava ocupat per una illa de cases i per la muralla de la vila. A causa d’enfrontaments bèl·lics, però, aquestes construccions van quedar parcialment en ruïnes i l’Ajuntament va decidir construir-hi una plaça. L’espai va rebre, en un primer moment, el nom de plaça del Pouet, en referència a la font que hi havia al mig, que nodria la gent del barri i havia servit per regar les hortes del voltants. Ara bé, aviat s’hi va ubicar el mercat dels cereals, i per això es va anomenar plaça del Gra. L’any 1884 va quedar enllestit el projecte de l’arquitecte Rafael Cantró de crear una plaça porxada. De seguida, però, es van fer evidents els problemes d’espai, que van fer que es dictessin unes ordenances municipals que ordenaven l’entrada de carruatges pel carrer de la Muralla i la sortida d’aquests pel carrer de la Jonquera. Finalment, el comerç del gra es va traslladar a la plaça dels Monjos, molt més espaiosa, i aquí es va continuar fent el mercat dels melons, síndries i patates; per això avui dia es coneix la zona com a plaça de les Patates.
Actualment ja no s’hi fa cap tipus de mercat i l’espai acull, sobretot durant l’estiu, les terrasses dels diversos bars restaurants que generen un espai de sociabilitat.
El vuitè punt és la torre Galatea. Antiga torre i casa Gorgot, és l’únic vestigi de la fortificació medieval que es conserva a la ciutat, tot i que hi ha documentades fins a setze torres. Si ens fixem bé en els detalls de la construcció, podrem veure com encara hi queden restes de les espitlleres de la muralla medieval. En destaca la que té la base oberta en forma de cercle, que permetia l’allotjament dels canons.
Al segle XVI Figueres va començar a créixer més enllà de les muralles i part d’aquestes van ser demolides. Al segle XIX aquesta torre es va utilitzar com a caserna militar i dipòsit d’aigua, fins que, l’any 1930, l’arquitecte Pelayo Martínez va fer un projecte, per indicació de la família Gorgot, per arreglar l’interior de la vivenda i la façana. L’any 1983 l’Ajuntament de Figueres i la Generalitat de Catalunya van comprar la torre per tal d’eixamplar l’espai del Museu.
Aquest és un dels indrets més característics de Figueres, ja que Dalí li donà el seu toc surrealista decorant la part alta de l’edifici amb ous, símbol de la vida futura, i va omplir tota la façana de pans, símbols de la nutrició essencial. A més, la va batejar amb el nom de torre Galatea, en honor de la seva dona, Gala. Aquest indret va convertir-se en residencia de l’artista fins que va morir, el 23 de gener de 1989. Actualment allotja les oficines de la Fundació Gala-Salvador Dalí i part de les sales del Museu.
El novè lloc és la plaça de Gala Salvador Dalí que data de l’any 1850. Era en motiu d’urbanitzar l’espai ocupat per l’antic cementiri. Un any després s’hi va ubicar el mercat del peix, que fins llavors s’havia fet a la plaça de l’Ajuntament. L’actual Museu Dalí es troba a l’edifici que havia estat l’antic Teatre Municipal de Figueres, parcialment destruït durant la Guerra Civil i, posteriorment, cremat per les tropes franquistes l’any 1939.
Salvador Dalí va presentar la idea de fer d’aquest espai oblidat el seu museu. En un primer moment, es va proposar crear una sala Dalí al Museu de l’Empordà, a la Rambla, però l’artista va respondre amb un no rotund. Després de molts anys de feina el nou Museu Dalí va ser inaugurat l’any 1974 i d’aleshores ençà és un dels museus que rep més visitants de tot Catalunya. La plaça és la més visitada i fotografiada de Figueres, ja que s’hi troba una síntesi d’elements importants per entendre la ciutat: Dalí, l’església de Sant Pere, cafès i botigues. Cal dedicar una bona estona a gaudir de la façana del Museu i de tots els detalls dalinians escampats per la plaça.
Al desè lloc hi trobem la plaça de l’església. Va ser a l’entorn de l’església de Sant Pere que va començar a créixer la vila a partir del segle XI; en aquell moment, la construcció era una petita església romànica. El temple va acollir, el 3 de novembre de 1701, les noces reials entre el rei Felip V i Maria Lluïsa de Savoia. La plaça és recent, de l’any 1948, ja que aquest espai havia estat ocupat per una illa de cases, la placeta de l’Oli i un cementiri.
Durant els primers mesos de la Guerra Civil (1936-1939), el temple va ser incendiat i enderrocat gairebé del tot i es va perdre el Registre Parroquial de la vila. Entre els anys 1941 i 1948, es va reconstruir a l’estil neogòtic amb el treball de presoners del bàndol republicà. Actualment, aquest és un dels llocs de la vila més concorreguts; durant el dia, sobretot a l’estiu, hi podem veure la cua de persones que esperen per entrar al Museu Dalí. A les nits, però, la pau omple tota la plaça sota els llums de l’església de Sant Pere.
I finalment, en l’onzè lloc trobem la plaça de l’Ajuntament. Al llarg dels segles aquesta plaça ha acollit mercats de totes menes: carn, peix, fruita, verdures i gra. La casa consistorial va ser construïda l’any 1767 pel mateix arquitecte que el castell de Sant Ferran, Juan Martín Zermeño. Aquest edifici, però, es va enderrocar l’any 1933, i de seguida es va construir el que podem veure actualment, ideat per l’arquitecte Ricard Giralt. L’obra va finalitzar als anys quaranta del segle XX, un cop acabada la Guerra Civil.
Les arcades de la plaça són de mitjans del segle XVI i servien per protegir del mal temps les parades del mercat de la fruita i la verdura, fins a l’any 1973, quan es va decidir traslladar-lo a la plaça del Gra. El mercat del peix era on comença la pujada de l’Església, però l’any 1851 es va ubicar a l’actual plaça Gala-Salvador Dalí.
L’any 1856, d’altra banda, molts dels porxos de la plaça es van tirar a terra, ja que per aquest indret passava la carretera de Barcelona a França, i va ser llavors quan van començar a prohibir la instal·lació d’algunes parades del mercat, per tal d’afavorir el trànsit dels carros i els vehicles. Els noms dels carrers que surten de la plaça ens indiquen la destinació dels antics camins: Girona, Besalú, Peralada i Jonquera. El nom de la plaça ha anat canviant al llarg de les dècades en funció de la situació política del moment. Així, s’ha anomenat plaça Major, de la República, de la República Federal, de Catalunya, de la Constitució, del “Generalísimo” i, finalment, de l’Ajuntament.
Alguns dels personatges més destacats de la ciutat són: Narcís Monturiol i Estarriol (1819 - Barcelona 1885), la seva fita més important va ser la d’inventar el submarí; Salvador Dalí Domènech (1904 – 1989) pintor, va ser considerat un dels màxims exponents del surrealisme; Mònica Naranjo Carrasco (1974), és el personatge més famós de l’actualitat de la capital alt-empordanesa, cantant i compositora de música pop; José María López Sanfeliu (1952), més conegut com a Kiko Veneno, cantant de flamenc, rumba i pop; Toni Soler (1965) presentador de televisió, ràdio i escriptor, actualment presentador i director de l’exitós “Polònia”.
